LA MÚSICA ROCK PAS A PAS

  Nascut a la localitat de Duluth, a l’estat de Minnesota, i instal·lat a Nova York, on va actuar al bohemi barri de Manhattan del Greenwich Village, Bob Dylan es va convertir en una de les grans estrelles del gènere folk, en una època en què Joan Báez, amb qui va mantenir un idil·li, va interpretar alguna de les seves cançons. En aquella època de purisme folk, de cançó protesta i de lluita en favor de conceptes con la pau o la justícia social, Dylan va deixar per a la posteritat clàssics com “Blowin’ in the Wind” o “The times they are-a-changin”, però el cantautor nord-americà no estava disposat a perpetuar-se en aquell estil i no trigaria en donar un dels molts passos endavant que ha exercit durant la seva llarguíssima trajectòria: l’electrificació del gènere.  

  Cantant, guitarrista i compositora nord-americana, Joan Báez va interpretar les seves pròpies cançons, però també va obtenir una important celebritat amb la versió de peces d’altres autors, com Pete Seeger, Phil Ochs, Leonard Cohen o Bob Dylan, amb qui va mantenir una relació sentimental. Báez ha protagonitzat una llarga i prolífica carrera de sis dècades, amb un important èxit comercial, sobretot durant els seus inicis al decenni dels 60, tot i que potser és en la faceta d’activista on ha aconseguit més notorietat, defensant conceptes com els drets humans, la igualtat social, l’ecologia o la pau mundial, sent bàsica la seva protesta en contra del conflicte bèl·lic del Vietnam.

  Fundat l’any 1959 a la localitat de l’estat occidental de Rhode Island, en principi el festival de Newport va tenir una orientació jazz, afegint-se més tard una part folk que, amb el pas del temps, va esdevenir la branca fonamental dels diversos concerts. En les diferents edicions del certamen, que va concloure l’any 1969, però va ser de nou organitzat a partit de l’any 1985, es van presentar els diferents representants de la música folk com Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Báez, Judy Collins, Phil Ochs o l’associació formada per Peter Yarrow, Paul Stookey i Mary Travers. Al final dels espectacles, tots els participants es reunien per entonar junts el tema “With God on our side”. A la foto, una actuació de Dylan.

  Abans d’arribar a la seva època daurada i de major impacte, durant els anys 60 del segle XX, la música folk nord-americana havia tingut dos grans protagonistes, Woody Guthrie i Pete Seeger, dos músics que van tenir una enorme influència i transcendència. Sobretot, durant el primer lustre de la dècada dels 60, van sorgir una sèrie de folk singers que anualment es reunien al festival de Newport, van marcar una autèntica època i defensaven valors com la pau, els drets humans i la igualtat social, com eren els casos de Joan Báez, Judy Collins, Phil Ochs, el poeta Leonard Cohen, el trio Peter, Paul & Mary (foto) i un joveníssim Bob Dylan, que aviat decidiria marcar distàncies.

  A diferència d’altres formacions del gènere com The Rolling Stones o The Yardbirds, que van apropar-se a barems comercials, el cantant, guitarrista i teclista John Mayall va comportar-se sempre com un purista del blues, fet que va provocar que la seva música transcorregués sempre al marge dels sectors més populars i mediàtics. Per la seva banda, anomenada The Bluesbreakers, van anar passant músics de gran transcendència com els guitarristes Eric Clapton, exmembre de The Yardbirds i futur component del supergrup Cream; Mick Taylor, qui substituiria el malaguanyat Brian Jones a The Rolling Stones, i Peter Green, primer líder del conjunt Fleetwood Mac; els baixistes Jack Bruce, company de Clapton a Cream, i John McVie, i el bateria Mick Fleetwood, els dos últims, com Green, fundadors de Fleetwood Mac.

  La banda londinenca The Yardbirds va passar a la història per ser un dels grups estel·lars del rythm & blues britànic, però fonamentalment ho va fer pels tres brillants guitarristes que van passar per les seves files: Eric Clapton, Jeff Beck i Jimmy Page. La formació va estar integrada en principi per Clapton, el cantant Keith Relf, el també guitarrista Chris Dreja, el baixista Paul Samwell – Smith i el bateria Jim McCarthy. Quan Eric va decidir marxar, per discrepàncies amb la resta dels components per certa deriva pop del grup, i marxar als puristes Bluesbreakers de John Mayall, Beck va entrar per substituir-lo, ingressant més tard Page com a baixista. La sortida de Jeff va convertir Jimmy en guitarrista i aquest, una vegada es va dissoldre el conjunt anglès, va intentar una continuïtat amb The New Yardbirds, que acabaria desembocant en la llegendària banda de hard rock Led Zeppelin.

  El grup es van fundar a la ciutat de Newcastle, al nord industrial d’Anglaterra, amb Eric Burdon (veu), Alan Price (teclats), Hilton Valentine (guitarra), Chas Chandler (baix) i John Steel (bateria). “The House of the rising sun”, una cançó popular de la qual Price va efectuar uns brillants arranjaments i Burdon, una de les millors veus de la història del rock, va interpretar de manera magnífica, va donar una gran celebritat al quintet britànic. No obstant, després d’erigir-se en una de les principals bandes de rythm & blues al Regne Unit, el conjunt anglès va entrar en una profunda crisi, fonamentalment per les diferències que van tenir els dos líders del grup, Burdon i Price, moment en què el segon va fundar la seva pròpia formació, Chandler es va convertir en mànager del prodigiós guitarrista nord-americà Jimi Hendrix i Eric va intentar una continuïtat amb The New Animals, per seguidament convertir-se en vocalista del conjunt War, integrat per músics negres, i posteriorm...

  “Aftermath” va ser el quart àlbum d’estudi de The Rolling Stones, el seu treball més elogiat pel que fa a la dècada dels 60 i la primera obra del grup britànic en què la totalitat de les pistes eren compostes per Mick Jagger i Keith Richard. El disc es troba en els primers llocs de les llistes confeccionades per diferents mitjans de comunicació alhora d’elegir la millor edició de la història de la música rock. Si tenim en compte tant la versió britànica com la gravació nord-americana d’Aftermath, hi prenen part algunes de les millors cançons de la trajectòria dels Stones, com en poden ser exemple “Mother’s Little helper”, “Paint it black”, la balada “Lady Jane”, “Under my thumb”, “Think” o “Out of time”, a més de "Goin’ home", un tema de més de 10 minuts de durada, un fet en aquella època molt estrany. Es va donar la circumstància que “Paint it black” només va sortir en l’edició dels Estats Units i la magnífica “Out of time” tan sols a la de la Gran Bretanya.

  The Rolling Stones va ser fundat a Londres per Mick Jagger (veu), Keith Richard (guitarra), Brian Jones (guitarra), Bill Wyman (baix) i Charlie Watts (bateria), a més de Ian Stewart (teclats), que no va ser inclòs com a membre oficial. Durant els seus inicis, la mítica banda britànica va realitzar varis covers, tant de bluesmen com de rockers, fins que Jagger i Richard es van fer càrrec de la majoria de les composicions. Després de la confecció de clàssics de la història de la música popular com “The last time”, “Get off of my cloud” o el cèlebre “(I can’t get no) satisfaction”, Mick i Keith van signar la totalitat de les cançons de l’àlbum “Aftermath”, al qual seguiria “Between the bottoms”, en una època en què Jones, en principi el més preparat dels Stones, anava perdent protagonisme, fet que li va provocar una depressió, la posterior sortida del grup i finalment la mort.

  Moltes bandes britàniques de la dècada dels 60 van trobar-se al marge de la moda beat i van preferir l’ús del rythm & blues, mitjançant una gran influència de grans estrelles nord-americanes del blues del decenni dels 50 com Sonny Boy Williamson, Howlin’ Wolf, BB King o Muddy Waters, però també dels rockers Fats Domino, Chuck Berry i Bo Diddley. Entre els principals grups que van utilitzar el rythm & blues al Regne Unit es trobaven The Rolling Stones, The Yardbirds, The Animals, John Mayall & The Bluesbreakers, Manfred Mann (foto), el supergrup Cream   o les bandes d’origen mod The Who, The Kinks i Small Faces, que d’alguna manera també van participar en el fenomen de la british invasion.

  La ciutat del Mersey va convertir-se en la capital del beat al fundar-se en aquesta ciutat bandes del gènere tan decisives com The Drifters, Gerry & the Pacemakers i, fonamentalment, The Beatles, que es va donar a conèixer al local The Cavern (foto). Tanmateix, la localitat portuària de l’est d’Anglaterra va passar clarament a un segon pla quan la moda beat ve entrar en decadència i només va comptar amb una important revifalla als anys 80, durant la new wave, amb formacions com Echo & the Bunnymen, China Chrisis o Frankie Goes to Hollywood.  

  “Help !” va ser el títol del cinquè àlbum d’estudi de The Beatles i de la segona pel·lícula que els components del quartet de Liverpool van protagonitzar sota les ordres del director estatunidenc Richard Lester. En els dos treballs, realitzats en el punt àlgid de la beatlemania, hi prenen part temes com el de títol homònim, “You’ve got to hide your love away”, la bella “I need you”, una composició de George Harrison que trencava una mica la preponderància de John Lennon i Paul McCartney com a autors, o “Ticket to ride”. Cal significar que la potser més famosa i popular cançó del conjunt anglès, el clàssic “Yesterday”, només es troba inclosa al disc.

  A hard day’s night” va ser el tercer àlbum d’estudi de The Beatles, després de les confeccions de “Please, Please me” i “With The Beatles”, i el títol del primer film interpretat pels Fab Four sota la direcció del realitzador nord-americà Richard Lester. Tant al treball discogràfic com a la pel·lícula apareixen cançons com la que li dona títol, la fantàstica “I have should known better”, “Can’t buy me love” i la dolça “And i love her”, títols que fan que l’obra sigui avui considerada una de les principals fites dels inicis del mític conjunt britànic.

  John Lennon (veu i guitarra), Paul McCartney (veu i baix), George Harrison (guitarra i veu) i Ringo Starr (bateria), que va substituir el membre inicial Pete Best, van formar la considerada des d’alguns sectors la millor i més influent banda de pop – rock de la història. Durant el seus primers anys de vigència, emmarcats entre 1962 i 1965, el quartet de Liverpool va transcórrer per l’anomenada beatlemania, quan el grup va estar plenament involucrat en l’estil beat, va portar la majoria dels seus singles i àlbums al número u a les dues bandes de l’oceà Atlàntic, va triomfar espectacularment als Estats Units, va protagonitzar dues pel·lícules a les odres del director nord-americà Richard Lester i va portar a terme concerts i gires esgotadors.

  Com ja es va comentar en el capítol anterior, dedicat al gènere beat, molts grups britànics del primer lustre del decenni dels 60 van tenir un enorme èxit, no només al Regne Unit, sinó també a l’altra banda de l’Atlàntic, en un fenomen que es va anomenar la british invasion. El triomf de les formacions britàniques no només va estar representat per grups pop, amb The Beatles (a la foto una actuació a l’Ed Sullivan Show) al capdavant, sinó també per formacions que preferien expressar-se mitjançant el rythm & blues, com The Rolling Stones, The Yardbirds, The Animals, Manfred Mann o les bandes mod The Who, The Kinks i The Small Faces.

  Durant el primer lustre de la dècada dels anys 60, el Regne Unit es va omplir de formacions pop que van tenir un enorme èxit arreu del país, van triomfar en un mercat fins llavors inaccessible com el dels Estats Units i fins i tot van influir en algunes formacions d’estats d’Europa continental, com en la mateixa Espanya franquista. Les principals bandes que van marcar aquella època de la música britànica i que van protagonitzar l’anomenada british invasion van ser el duo Peter and Gordon, The Hollies (foto), The Dave Clark Five, Herman’s Hermits, The Zombies, The Drifters, Gerry & The Pacemakers i, evidentment, The Beatles, les tres últimes sorgides a la ciutat portuària de Liverpool.

  Molts dels discs de rock’n roll van poder creuar l’oceà Atlàntic gràcies a mariners nord-americans que arribaven a diferents ports de l’oest del Regne Unit, entre els quals va destacar el de Liverpool, que aviat es convertiria en la gran capital de la música popular. A principis de la dècada dels 60, el protagonisme de la música pop – rock va abandonar els Estats Units i es va ubicar a la Gran Bretanya, on brillava l’estil skiffle amb Tony Sheridan (foto) com a principal protagonista i d’on van sorgir multitud de bandes, tant arrelades a la música beat com aquelles que preferien expressar-se mitjançant el rythm & blues, que van tenir un enorme èxit a les dues bandes de l’Atlàntic.

  Hi va haver un moment en què la societat nord-americana, fins i tot aquella més conservadora, va acceptar la música rock, almenys pel que fa a cantants blancs i amb imatge pràcticament impol·luta com Elvis Presley. Tanmateix, les discogràfiques i les productores van intentar cercar una versió més amable, domesticada, dolça i accessible del nou gènere i l’estil doo wop, on les harmonies vocals eren bàsiques, van ser un dels exemples en aquesta direcció, faceta en què va destacar, això si, una formació basada en intèrprets negres con era el cas de The Platters, que va deixar per a la posteritat peces com “Only you” i “Smoke gets in your eyes”.

  A finals del decenni dels 50, el rock’n roll va entrar en certa crisi, en una època en què Elvis Presley va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar, Little Richard va optar per retirar-se temporalment, Carl Perkins va emmalaltir, Gene Vincent es va alcoholitzar, Chuck Berry i Jerry Lee Lewis van tenir problemes amb la justícia i Buddy Holly i Eddy Cochran van trobar la mort en accidents. Malgrat les circumstàncies comentades en el primer paràgraf d’aquest article, també és cert que la indústria discogràfica, que havia acceptat la música rock per aquell dit popular de “si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell”, va intentar, i de fet ho va aconseguir, endolcir i domesticar el gènere, que va tenir llavors intèrprets més dòcils i menys perillosos com el canadenc Paul Anka (foto), Ricky Nelson, Fabian o Chubby Checker, el gran protagonista del twist, i el grup The Platters, gran protagonista de l’estil doo wop.

  Natural de la localitat texana de Lubbok, Buddy Holly va ser un dels grans pioners de la música rock, quan, juntament amb el grup The Crickets, va composar i interpretar temes com “That’ll be the day”, “Words of love”, “Peggy Sue” o “Peggy Sue got married”. En el període àlgid de la seva carrera, va morir en un accident aeri a l’estat d’Iowa, quan en una nit gèlida es dirigia a un concert, acompanyat de The Big Bopper i el joveníssim cantant d’origen mexicà Richie Valens, el creador de “La bamba”. Holly va tenir una enorme influència en diferents formacions del pop britànic dels anys 60, entre les quals The Beatles.

  Nascut a la ciutat de Saint Louis, a l’estat de Missouri, Chuck Berry va composar les cançons que va interpretar, entre les quals destaquen autèntic clàssics de la música popular com “Maybellene”, “Johnny be Good”, “Roll over Beethoven”, “Sweet Little sixteen” o “Carol” , algunes versionades per vàries bandes britàniques de la dècada dels 60, entre elles The Beatles i The Rolling Stones. Si després de les polèmiques inicials, un blanc com Elvis Presley va acabar sent acceptat per la societat nord-americana més retrògrada, no va succeir el mateix amb Berry, doncs un negre ho tenia molt complicat per fer-se amb un lloc estel·lar als Estats Units dels anys 50. Potser per aquest motiu, doncs l’afer no va estar mai del tot aclarit, el rocker va acabar a la presó, participant anys més tard en diversos revivals de rock’n roll.

  De totes les ciutats cèlebres a causa de la música rock, segurament Memphis en seria la primera. La localitat de l’estat de Tennessee va albergar els estudis de gravació Sun Records (foto), dirigits per Sam Phillips, on Johnny Cash, la gran llegenda de la música country, i Elvis Presley van enregistrar alguns dels seus discs. Posteriorment, Memphis va ser una de les seus de l’època durada de la música soul, a la dècada dels anys 60, mitjançant la discogràfica Stax, i és la localitat on va habitar Presley en les seves infància, adolescència i joventut i en què es troba la mansió del que va ser el Rei del Rock, Graceland, convertida en lloc de culte i concurrència dels seus múltiples fans.

  Nascut a la localitat de Tupelo, a l’estat de Mississipí, tot i que la seva família es va instal·lar a la ciutat de Nashville, a l’estat de Tennessie, Elvis Presley es va convertir en la primera gran estrella del rock, amb la interpretació de clàssics com “Heartbreak hotel”, “Don’t be cruel”, “Blue Suede shoes”, “Love me tender” o “Jailhouse rock” i el paper de protagonista en un gran número de films. Si bé és veritat que la primera actuació televisiva de l’anomenat Rei del Rock va provocar un gran escàndol en la societat més conservadora dels Estats Units, també és cert que el cantant ràpidament va ser acceptat, fins al punt de convertir-se en un autèntic símbol fins que, ja a finals dels anys 50, va marxar a Alemanya per realitzar el servei militar. Quan va tornar d’Europa, va observar que la british invasion ho havia arrasat tot.

  La fusió entre un gènere interpretat per blancs, el country, i un altre protagonitzat per negres, el blues, va significar el naixement l’any 1954 del rock’n roll, que molts experts situen en la cançó “Rock around the clock” , que va cantar Bill Haley (foto), un artista ja veterà, acompanyat del grup Comets. A més de Haley, altres pioners de la música rock van ser Fats Domino, Chuck Berry, Little Richard, Jerry Lee Lewis, Buddy Holly, Eddy Cochran, Carl Perkins, Ike Turner, Gene Vincent i Elvis Presley, que es va convertir en el primer fenomen de masses pel que fa a la música de caràcter popular.