LA MÚSICA ROCK PAS A PAS

  Marvin Gaye, nascut a la ciutat de Washington, va ser una de les estrelles de la Tamla Motown, editant durant els seus inicis discs com “How sweet it is to be loved by you”, “Moods of Marvin Gaye”, “In the Groove” o “MPG”, tots ells top 10 en les llistes de rythm & blues nord-americanes. En plena època del black power, en un període en què els líders afroamericans en la lluita pels drets civils dels ciutadans negres dels Estats Units, Martin Luther King i Malcolm X, havien estat assassinats, Gaye, malgrat les reticències de Berry Gordy, president de la Motown, va editar l’històric àlbum “What’s going on”, d’intenses connotacions socials i polítiques, i va obtenir igualment l’èxit amb “Let’s get in on”. Després de tenir molts problemes derivats del consum de drogues, durant una discussió, el cantant i compositor nord-americà va ser assassinat pel seu pare.

  Ciutat industrial i més populosa de l’estat de Michigan, Detroit és la seu de la companyia automobilística General Motors i va convertir-se en la capital de la música afroamericana gràcies a la instauració de la discogràfica Tamla Motown (a la foto el seu museu), fundada per Berry Gordy. Pocs anys més tard, entre finals dels decenni dels 60 i començaments dels 70, hi va tenir lloc un estil molt diferent, caracteritzat per la seva contundència i el salvatgisme dels seus espectacles en viu, que va tenir com a principals bandes MC5 i The Stooges, formació liderada per Iggy Pop, les quals van suposar una important influència per al punk rock.

  Detroit, la gran urbs de l’estat de Michigan i considerada la capital del motor dels Estats Units, va ser la seu del segell discogràfic Tamla Motown, fundat per Berry Gordy i el qual va marcar bona part de la música popular afroamericana de la dècada dels 60. A la Motown van destacar solistes com Marvin Gaye i un adolescent Stevie Wonder i formacions com The Temptations, The Four Tops, The Supremes, de les quals va sorgir l’estrella Dianna Rouss, o The Miracles, grup encapçalat per Smokey Robinson, que va arribar a ser vicepresident de la companyia. A la foto, Gordy i Rouss.

  El brusc canvi de rumb efectuat pel quintet de Califòrnia, de la festiva i alegre música surf a l’estil psicodèlic i experimental ideat per Brian Wilson (foto), no va agradar gens a Al Jardine, que, malgrat tot, va col·laborar amb Brian en la composició de la peça psicodèlica “Good vibrations”. Tanmateix, si Wilson se’n va sortir amb la confecció de “Pet sounds”, no va tenir la mateixa fortuna amb l’inacabat “Smile”. Seguidament, a causa de l’excessiva ingerència de substàncies al·lucinògenes com l’LSD, Brian va haver d’afrontar programes de desintoxicació, no exempts de problemes amb el seu metge; el grup va entrar en una clara decadència, molt lluny de la popularitat de la qual per exemple havia gaudit durant l’era surf; alguns treballs no van comptar amb el beneplàcit de la crítica i Carl i Dennis Wilson van trobar la mort.

  Brian Wilson es trobava esgotat dels continuats concerts i gires de The Beach Boys i va decidir no viatjar al Japó amb la resta dels seus companys de grup. Va ser llavors quan, acompanyat de varis músics simfònics, va gravar l’històric àlbum “Pet sounds”, que, amb aportacions experimentals i psicodèliques, va trencar radicalment amb l’estil de la banda mitjançant pistes com “Wouldn’t it be nice”, “Sloop John B”, la popular “God only knows”, “I know there’s an answer” i “Caroline, no”. A la resta de components de la formació, especialment a Al Jardine, no els hi va agradar el disc, que tampoc llavors va suposar un gran èxit comercial. En aquella època, quan el flower power ja havia fet acte d’aparició a Califòrnia, Brian experimentava amb l’LSD i, amb el pas del temps, tal com els hi va succeir a altres genis, com el primer líder de Pink Floyd Syd Barrett i el fundador de Fleetwood Mac Peter Green, va haver de recórrer a programes de desintoxicació. En aquell mateix període de “...

  Banda formada a Hawthorne, a l’estat de Califòrnia, pels germans Brian, Carl i Dennis Wilson, el seu cosí Mick Love i Al Jardine, un veí de tots ells. Durant la seva primera època, la més popular i comercial del seu repertori, The Beach Boys va ser el conjunt més famós del gènere surf i del pop – rock nord-americà dels anys 60. Mitjan el decenni, el quintet californià, que també hagués estat la principal formació mundial de no haver existit un fenomen com The Beatles, va realitzar un important canvi de rumb de la mà de Brian que, mentre els seus companys es trobaven de gira pel Japó, a la qual hi havia renunciat, va composar l’extraordinari treball “Pet sounds”, amb clars exemples psicodèlics i que va suposar una influència per a l’àlbum beatle   “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, editat un any més tard pels Fab Four.

  Durant el primer lustre de la dècada dels 60 la música surf va transcórrer per la seva època daurada. L’estil, que va tenir un gran èxit a l’estat de Califòrnia, va estar caracteritzat per lletres senzilles, alegres i festives que parlaven de l’estiu, les platges, la joventut i evidentment de lliscar pel mar sobre una taula. Sense cap mena de dubte, el grup més important del corrent en va ser el quintet The Beach Boys, que més tard evolucionaria clarament de la mà de Brian Wilson i s’uniria al corrent hippy i al rock psicodèlic que va envair Califòrnia, però també van tenir els seus anys de glòria solistes com Nick Dale (foto), el duo Jean & Dean o formacions com The Champs, The Chantays o The Surfaris.

  La música pop, pel que respecta al decenni dels anys 60, no només va tenir transcendència a la Gran Bretanya, sinó que també va comptar amb un marc important als Estats Units. Les principals bandes pop nord-americanes en van ser The Walker Brothers, cèlebre pel hit “The Sun ain’t gonna Shine (anymore)”; The Monkees, un intent de fabricar uns Beatles autòctons via televisió; The Four Seasons (foto), grup encapçalat per Frankie Valli, que va experimentar un període espectacular, o els mític quintet The Beach Boys, que, després de ser el conjunt protagonista de la surf music, va entrar de ple, de la mà del geni de Brian Wilson, en el rock psicodèlic.

  “Blonde on blonde”, àlbum doble escrit per Bob Dylan a continuació de l’impacte provocat per “Highway 61 revisited”, és per a molts experts la millor obra de llarga durada composta pel músic de Minnesota en la seva prolífica i llarguíssima trajectòria. En l’obra es troben alguns dels clàssics del cantautor de Duluth, com “I want you” i la magnífica “Just Like a woman”, a més d’altres peces importants com “Rainy day woman 12 & 35”, la bella “Visions of Johanna”,   “One of us must know (sooner or later)” i “Sad eyed lady of the lowlands”, aquesta última, de més d’11 minuts de durada, ocupant tota la quarta cara de l’elapé. Després de “Blonde on blonde”, Dylan tindria un gravíssim accident de moto que el va mantenir inactiu durant varis mesos.

  Bob Dylan es va convertir, malgrat la seva joventut, en un ídol per a molts seguidors de la música folk, però el cantautor nord-americà, a diferència del que farien altres estrelles del gènere, com la mateixa Joan Báez, no estava disposat a encasellar-se en aquells paràmetres que llavors definien la música d’arrel. Després d‘un període de transició en què va editar els discs “Another side of Bob Dylan” i “Bringing it all back home”, poc més tard del rotund èxit que va assolir la banda californiana The Byrds amb el tema “Mr. tambourine man”, escrit pel mateix Dylan, aquest va decidir, no sense polèmica, donar el pas cap a l’electrificació del folk, fet evidenciat en el seu sisè àlbum d’estudi, “Highway 61 revisited”, treball on es troben el clàssic “Like a rolling stone”, “Tombstone blues”, “Ballad of a thin man”, la pista que li dona títol, “Just Like Tom thumb`s blues” i “Desolation road”, una peça de més d’11 minuts. 

  En una de les edicions del festival de Newport, Bob Dylan, que havia quedat impactat amb la versió que el conjunt californià The Byrds havia realitzat de la seva cançó “Mr. tambourine man”, va decidir també donar el pas cap a l’electrificació del folk i va entrar a l’escenari amb una guitarra elèctrica. No obstant, l’audiència que es va congregar al concert va protestar amb força i va obligar l’autor de Duluth a retirar-se i a tornar a sortir amb una guitarra acústica, però Dylan no tornaria a cedir i editaria dos àlbums de transició, “Another face of Bob Dylan” i “Bringing it all back home”, i altres dos on el rock feia clarament acte d’aparició, com van ser els casos dels històrics “Highway 61 revisited” i el doble “Blonde on blonde”. Aquella etapa decisiva del compositor nord-americà, que ja comptava amb la banda canadenca The Band com a acompanyant, va acabar amb un gravíssim accident de moto.

  Ciutat amb més habitants de l’estat de Califòrnia i la segona gran urbs dels Estats Units, per darrere de Nova York, Los Angeles ha estat potser la seu on han sorgit més intèrprets i s’han fundat un número més alt de bandes en la història de la música popular. Cal significar, pel que fa als anys 50, el desaparegut cantant d’origen mexicà Richie Valens i el grup The Platters; quant a la dècada dels 60, The Beach Boys, Buffalo Springfield, The Byrds, The Doors, Love, The Mamas & the Papas i Frank Zappa & The Mothers of Invention; pel que respecta al decenni dels 70, Aerosmith, el duo Carpenters, el supergrup Crosby, Stills, Nash & Young, The Eagles, Poco, Steppenwolf i Toto; als anys 80, les formacions de heavy metal Metallica i Van Halen; pel que fa a l’última dècada del segle XX, Beck, Guns & Roses, Hole, Jane’s Addiction, Red Hot Chili Peppers i Weezer, i, ja en l’actual segle XXI, Queens of Stone Age i Rage against the Machine.

  Després de debutar amb l’àlbum “Mr. tambourine man” i editar seguidament “Turn ! Turn ! Turn !”, The Byrds va submergir-se en el rock psicodèlic, aleshores plenament de moda en una Califòrnia on havia fet acte de presència el moviment hippy, període en què el conjunt de Los Angeles va gravar “Fifth dimesion”. La deriva psicodèlica de The Byrds, que va continuar amb els treballs “Younger than yesterday” i “The notorious Byrd brothers”, aquest darrer ja sense David Crosby, va causar la marxa de Gene Clark, el principal compositor de la banda nord-americana. A “Fifth dimension” hi destaquen les peces de títol homònim, “Mr. Spaceman” i “Eight miles high”, una clara mostra de la nova tendència del grup californià.

  El grup va ser format a la gran urbs californiana de Los Angeles per Gene Clark (veu, guitarra i pandereta), Jim McGuinn (guitarra i veu), David Crosby (guitarra i veu), Chris Hillman (baix i veu) i Michael Clarke (bateria). La formació nord-americana, que va aconseguir una fusió entre els estils de Bob Dylan i The Beatles, està considerada la pionera en l’electrificació del folk, mitjançant el tema “Mr. tambourine man”, el cover d’una peça de Dylan. Posteriorment, The Byrds es va apuntar a la psicodèlia imperant a l’estat de Califòrnia, fet demostrat ens els àlbums “5th dimension” i “Younger tan yesterday”, període en què Clark va decidir marxar i, més tard, es va endinsar en el country rock, a causa de la fugaç estada al grup de Gram Parsons (veu, guitarra i teclats) i reflectit en el treball “Sweatheart of the rodeo”, en una època en la qual Crosby ja s’havia ajuntat amb Stephen Stills i Graham Nash, per començar el grup posteriorment una llarga decadència sota l’estricta di...

  Bob Dylan havia compost per al seu quart àlbum d’estudi, ”Bringing it all back home”, la cançó “Mr. tambourine man”, de la qual en va fer un cover molt més rítmic i proper als barems pop –rock la banda californiana The Byrds. Aquest fet està considerat l’inici del folk rock, és a dir, l’electrificació del gènere, fins llavors només exercit amb instruments de caràcter acústic. El gran èxit que va tenir la versió del grup de Los Angeles, que la va incloure en el seu treball de debut de llarga durada del mateix títol, va sorprendre el mateix Dylan, que definitivament va decidir portar a terme la primera gran reconversió quant a la seva llarga i prolífica trajectòria, doncs el pas cap a l’electrificació estava ja decidit i meditat, tot i que la transició no seria gens fàcil per al compositor de Minnesota. A la foto els membres de The Byrds Jim McGuinn (esquerra) i David Crosby.

  La música folk va ser també qualificada al seu dia com a cançó protesta, doncs molts dels seus representants escrivien lletres en contra de conceptes com la guerra, la desigualtat social o l’explotació obrera. Tradicional va ser la inscripció que el mític Woody Guthrie (foto) sempre portava a la seva guitarra: “this arm kills fascits”.   Tanmateix, la protest song no va ser patrimoni de la folk music i també va ser utilitzada pel moviment hippy, per oposar-se a la Guerra del Vietnam; els cantants negres en la seva lluita pels drets civils, especialment durant el període del black power; cantautors francòfons, catalans i espanyols, els últims durant la dictadura franquista; el punk rock, que va sorgir essencialment en les capes més desafavorides a causa de la crisi econòmica de 1973, o de nou els intèrprets afroamericans a través del gènere del hip hop.

  Pel que respecta a les etapes daurades de la música folk i el festival de Newport, durant la dècada dels 60 del passat segle XX, l’autor canadenc Leonard Cohen era ja reconegut com un important escriptor, sobretot en la faceta de poesia, però el seu pas a la música va ser bastant tardà. Cohen va debutar musicalment amb l’aclamat treball “The songs of Leonard Cohen”, on es troben els seus dos principals clàssics, “Suzanne” i “How long, Marianne”, per continuar amb el també elogiat “Songs from a room”. Molts anys més tard, ja durant el decenni dels anys 80, el cantautor de Mont-real va assolir el seu major triomf comercial mitjançant l’àlbum “I’m your man”.

  Bob Dylan havia debutat amb un àlbum de títol homònim que va passar bastant desapercebut i seguidament va editar “The freewhelin Bob Dylan”, el seu primer gran èxit i on es troben les populars peces “Blowin’ in the Wind” i “Girl from the North country”, clàssics dels ambients excursionistes i al seu dia la primera versionada per Joan Báez i el grup Peter, Paul & Mary. La consolidació del compositor nord-americà, pel que fa a la seva primera etapa professional, és a dir, la que va estar emmarcada en la música purament folk i acústica, abans d’iniciar una transició que el portaria a electrificar la seva temàtica, va ser “The times they are a changing”, un títol que era una autèntica premonició i que conté temes com la que li dona nom o la popular “With God in our side”.