LA MÚSICA ROCK PAS A PAS

  Després de la confecció dels treballs “Kinks”, “Kinda Kinks” i “The Kink Kontroversy”, tots ells emmarcats en el període d’auge mod a la Gran Bretanya, The Kinks va editar un dels seus àlbums clàssics, també en línies generals del pop – rock britànic dels anys 60,  “Face to face”, el qual es va situar en el número 12 de les llistes del Regne Unit. Entre les pistes que formen part del disc, que paradoxalment va ser fins llavors la seva primera obra de llarga durada que no es va col·locar en el top 10 del rànquing britànic, cal destacar-ne “Party lane”, “Rosy won’t you please come home”, “Dandy”, “Too much on my mind”, “Rainy day in june”, “A house in the country”, “Fancy” o la cèlebre “Sunny Afternoon”. Totes les cançons del vinil van ser compostes per Ray Davies, excepte la peça que obre el treball, "Party lane”, confeccionada per Dave Davies. 

  Els germans Ray Davies, cantant, guitarra rítmica i compositor, i Dave Davis, guitarra solista i ocasional vocalista, van fundar amb el baixista Pete Quaife i el bateria Mick Avory el quartet The Kinks, que durant la seva etapa inicial va facturar hits com l’himne generacional “You really got me”, “All day and all of the night” i “Tired of Waiting for you”. Seguidament, Ray es va convertir en un irònic, sarcàstic i satíric cronista de la societat conservadora britànica, fet que va quedar ben reflectit en la peça “A well respected man”,   i va adoptar en algunes de les seves cançons un estil de music hall, com en són exemple els temes   “Sunny afternnon” i “Waterloo sunset”, en una època en què el grup londinenc va editar els que segurament han estat els millors àlbums de la seva trajectòria: “Face to face” i “Something else by the Kinks”.

  Després de debutar amb “The Who sings my generation” i consolidar-se amb “The quick one”, el quartet anglès va tancar la seva primera etapa, la que va coincidir amb el període d’auge del moviment mod, amb l’obra “The Who sell out”. El tercer àlbum d’estudi de The Who es basa en un simulacre de ràdio pirata on es van alternant les cançons del treball, entre les quals cal significar “Armenia city in the sky”, “Mary Anne with the shaky hand”, “Tattoo” i “I can see for miles”, totes elles amb la signatura de Pete Townshend. Després de “The Who sell out”, el grup britànic iniciaria una nova etapa mitjançant la primera òpera rock composta per Townshend: la cèlebre “Tommy”.

  L’any 1965, el llegendari quartet The Who va debutar en gran format amb l’àlbum “The Who sings my generation”, el qual es va enfilar fins el número cinc de les llistes del Regne Unit i la història l’ha deixat com un dels inqüestionables clàssics de la música britànica de la dècada dels 60. En el treball va destacar evidentment, per sobre de les altres pistes, la peça “My generation”, un cançó amb categoria tant d’himne mod com de caràcter generacional, sent igualment significatius altres temes com “A legal matter” i l’esplèndida i beat “The kids are alright”, sense oblidar tres covers de bluesmen, un de Bo Diddley, “I’m a man”, i dos de James Brown, “I don’t mind” i “Please, Please, Please”, aquest també amb la signatura de Johnny Terry.

  El quartet The Who va ser integrat pel seu compositor i guitarrista Pete Townshend, el cantant Roger Daltrey, el baixista John Entwhistle i el bateria Keith Moon, formació que es va mantenir inalterable fins a la mort de l’últim. Tot i que no es va tractar del grup més autèntic i genuí del moviment mod, la banda londinenca en va acabar sent el conjunt més famós i popular. Durant la seva primera etapa, la que va coincidir amb l’apogeu del corrent mod, The Who va debutar en gran format amb l’àlbum “The Who sings my generation”, amb la inclusió de l’himne generacional del mateix títol; i seguidament va editar “A quick one” i “The Who sell out”, en una època en què Townshend es va convertir en un prestigiós compositor, a l’altura de John   Lennon, Paul McCartney, Mick Jagger, Keith Richard i Ray Davies, i la formació britànica es va erigir possiblement en la més gran del Regne Unit, només per darrere de les mítiques bandes The Beatles i The Rolling Stones, sent partícip en la ...

  Ciutat situada a la costa meridional del Regne Unit, al comtat d’East Sussex, compta amb uns 155.000 habitants i es troba ubicada a un 75 quilòmetres de Londres. Pel que fa al món de la música pop – rock, Brighton va ser, juntament amb la capital britànica, la localitat on va arrelar de manera més clara el moviment mod, que va comptar amb una època àlgida durant el decenni dels anys 60 del segle XX, en què, com es pot apreciar en el film “Quadrophenia”, dirigit per Franc Roddam sobre l'òpera rock de The Who, hi van tenir lloc durs enfrontaments a les seves platges amb el col·lectiu rocker.  

  El corrent mod, que va tenir un enorme èxit al Regne Unit durant la dècada dels 60, es va caracteritzar per l’ús del rythm & blues, una vestimenta sofisticada i elegant, el consum d'anfetamines, la conducció de motos scooter, generalment de la marca italiana Lambretta, i els enfrontaments als rockers, sent cèlebres els que van tenir lloc a la ciutat meridional de Brighton. Tot i que el grup més popular del moviment va ser The Who, el quartet londinenc s’hi va unir més per inèrcia que no pas per autenticitat, sent en aquest cas més remarcables els casos dels inicials The Kinks, The Small Faces o Steampacket (foto), que va tenir un joveníssim Rod Stewart de vocalista i també la presència de la diva del swinging London Julie Driscoll. A finals del decenni dels 70, la moda va tenir un intens revival, en un període en que va destacar especialment el trio The Jam, sense oblidar una gran influència en el brit pop dels anys 90.

  Líder del grup The Falcons, Otis Redding, natural de Detroit, a l’estat de Michigan, es va convertir posteriorment en una de les grans estrelles de la música soul, quan va compartir protagonisme amb artistes mítics com Otis Redding o Aretha Franklin. Pickett, que va formar part de la discogràfica Atlantic, com tants altres cantants negres es va iniciar en el món del gòspel i va deixar per a la posteritat clàssics de la música popular afroamericana com “In the midnight hour”, “Last of 1.000 dances”, “Mustang Sally” o “Everybody needs somebody to love”.

  Nascut a la localitat de Dawson, a l’estat sureny de Georgia, Otis Redding, un admirador del malaguanyat Sam Cooke, va ser anomenat el rei de la música soul durant el període àlgid d’aquest gènere, quan va composar i interpretar temes com o “Mr. Pitiful”, “I’ve been loving you too long” o “Respect”, el qual també va cedir a Aretha Franklin. Redding, que va ser contractat pel segell discogràfic Stax, havia realitzat una brillant versió del cèlebre “(I can´t get no) satisfaction”, de The Rolling Stones, va actuar al festival hippy de Monterey, un fet remarcable si tenim en compte la no abundància d’artistes negres al moviment del flower power, i en ple apogeu de la seva carrera, va trobar la mort en un accident aeri, deixant com a pòstuma la seva peça més coneguda: “(Sittin’ on) the dock of the bay”.

  Iniciada en el gòspel, gènere el qual va practicar acompanyant a les esglésies el seu pare, que exercia de reverend, Aretha Franklin, natural de Memphis, a l’estat de Nashville, va ser coronada als anys 60 com a reina de la música soul, sobretot quan va ser contractada pel segell discogràfic Atlantic, fet en què va ser primordial tenir una de les millors veus que es recorden en la història de la música popular. Franklin va interpretar temes propis, però sobretot la cantant nord-americana va excel·lir amb cançons d’altres compositors, com van ser els casos de “Respect”, d’Otis Redding; “I say a little prayer”, de Burt Bacharach i Hal David; “You make me feel (a natural woman)”, de Carole King, o “Eleanor Rigby”, de John Lennon i Paul McCartney. Després d’una dècada dels 70 de decadència, quan va protagonitzar, però, el documental “Amazing Grace”, acte enregistrat pel director cinematogràfic Sidney Pollack, Aretha va ser reivindicada durant el decenni dels 80.

  Anomenat el padrí del soul, James Brown, nascut a la localitat de Barnwell, a l’estat de South Caroline, que va encapçalar durant el decenni dels anys 50 la banda The Famous Flames, havia estat abans una figura d’altres estils afroamericans com el gòspel, el blues i el rythm & blues. Famós pels seus concerts, uns extraordinaris espectacles i alguns dels quals enregistrats en àlbums, com els efectuats a la sala Apolo del barri novaiorquès de Haarlem, al districte de Manhattan, Brown va deixar per a la posteritat clàssics com “Papa’s got a brand new bag”, “I got you (i feel good)” i “It’s a man’s man’s man’s world”. Després de l’era daurada del soul, va ser una de les estrelles del funk, quan va interpretar el cèlebre “Sex Machine”, i va ser un clar referent del hip hop.

  El cantant, compositor, pianista i arranjador nord-americà Ray Charles, nascut a la localitat d’Albany, al meridional estat de Georgia, va ser un dels grans referents musicals dels Estats Units del segle XX, a l’alçada de mites com Frank Sinatra, Elvis Presley o Bob Dylan. Al llarg de la seva llarga, prolífica i aclamada trajectòria, Charles va fer ús de diferents gèneres afroamericans, com gòspel, jazz, blues, rythm & blues i soul, però també va compondre temes en un estil bàsicament de blancs com el country, contribuint decisivament a enderrocar les barreres racials del seu país. Entre les seves peces estel·lars cal remarcar “Georgia on my mind”, “Hit the road Jack” o “I can’t stop loving you”. 

  El soul va ser un corrent musical influenciat pel blues i el rythm & blues, adoptant un estil més comercial, accessible, rítmic i sensual i assolint la seva època més brillant durant el segon lustre del decenni dels 60 del segle XX, tot i que es tracta d’un gènere plenament vigent fins els nostres dies. Els principals intèrprets de soul, pel que fa al seu període de més èxit i transcendència, van ser els ja veterans Ray Charles i James Brown, Wilson Pickett, el duo format per Sam i Dave (foto) i els considerats rei i reina del gènere: Otis Redding, que va morir en ple èxit a causa d’un accident aeri, i Aretha Franklin, una de les grans veus de la història de la música popular.

  A diferència de The Temptations, el grup vocal The Four Tops, una de les grans referències de la discogràfica Tamla Motown, va comptar sempre amb els mateixos components, Levi Stubbs, Abdul Fakir, Renaldo Benson i Lawrence Payton, sent encara vigent el quartet sota la direcció de Fakir, l’únic supervivent de la formació de Detroit. Mitjançant la col·laboració bàsica del trio compositor de la Motown, Holland – Dozier – Holland, la formació de Michigan va aconseguir una gran celebritat gràcies a cançons com “It’s the same old song”, “I can’t Help myself (sugar pie honey bunch)”, “Reach out i’ll be there”, “Standing in the shadows of love” o “Bernadette”, totes elles top 10 en les llistes nord-americanes.

  Grup vocal anomenat inicialment The Elgins, van formar els inicials The Temptations Eddie Kendricks, Paul Williams, Melvin Franklin, Otis Williams, Elbridge Bryant i David Ruffin, alguns dels quals havien format part de The Primettes amb membres de The Supremes. El conjunt de Detroit va ser un dels gran actius de la companyia Tamla Motown. The Temptations, que va tenir nombrosos i freqüents canvis de personal, va triomfar amb temes clàssics de la música afroamericana dels 60 com “My girl”, “Beauty is only skin deep”, “I Wish it would rain” o “I can’t get next to you”. Ja en una època de maduresa, la formació de Michigan va editar el hit “Papa was a rolling stone”, una peça de més de 10 minuts de durada.

  Trio vocal femení, integrat per Diana Rouss, Forence Ballard i Mary Wilson, que abans havien integrat el grup The Primettes amb futurs components de The Temptations. La formació es va convertir en el principal èxit de la discogràfica Tamla Motown, fonamentalment gràcies a temes com “Where did our love go”, “Stop ! In the name of love” o “You can’t Hurry love”. Després d'erigir-se en el conjunt vocal femení més venedor dels Estats Units, moltes vegades gràcies a les composicions del llegendari trio Holland – Dozier – Holland, Rouss es va convertir en una gran estrella, fins el punt que el trio va passar a denominar-se Diana Rouss & The Supremes, fins que Berry Gordy va llançar la seva carrera en solitari, la qual va tenir una gran rellevància durant les dècades dels 60, 70 i 80 del segle XX.

  Grup de Detroit liderat per Smokey Robinson, una de les grans apostes del segell discogràfic Tamla Motown, i que va tenir com a altres components inicials els també cantants Ronnie White, Claudette Robinson, Warren Moore i Bobby Rogers, a més del guitarrista Marv Tarplin. La banda de Michigan, que posteriorment es va anomenar Smokey Robinson & the Miracles, va aconseguir un enorme èxit mitjançant cançons clàssiques del segell Motown com “Shop around”, “You’ve really got a hold on me”, “Mickey’s monkey”, “Ooo baby baby”, “The tracks of my tears”, “My girl has gone”, “Going to a go go” o “(Come round ‘here) i’m the one you need”.

  Tres podríem considerar les tres etapes fonamentals del cantant, compositor i pianista Stevie Wonder, natural de Saginaw, a l’estat de Michigan, dividides en les dècades dels 60, 70 i 80,  sent la primera d’elles la que va convertir-lo en una estrella juvenil i adolescent de la discogràfica Tamla Motown. La segona etapa de Wonder, segurament la millor i de més qualitat de la seva carrera artística, va estar marcada per treballs com “Talking book”, “Innervisions” i “Songs of the key of life”, en una època en què l’intèrpret nord-americà també es va caracteritzar per l’experimentació en alguna de les seves obres, i la tercera va suposar el seu període més comercial, quan va posar la banda sonora a populars films com “The woman in red” o “Jungle fever”.