LA MÚSICA ROCK PAS A PAS

Al llarg de la història de la música popular hi ha hagut varis grups que s’han caracteritzat per l’anomenat one wonder hit, és a dir, que han passat essencialment a la posteritat gràcies a una sola cançó, però que va constituir un èxit extraordinari. Entre aquestes formacions es podria incloure Procol Harum. El grup anglès va ser fundat pel cantant i pianista Gary Brooker, el guitarrista Robin Trower, el també guitarrista Ray Royer, el baixista Dave Knights, el bateria B. J. Wilson, l’organista Matthew Fisher i el lletrista Keith Reid i el seu gran i meravellós hit va ser “A wither shade of pale”, número u en un munt d’estats i una peça simfònica i psicodèlica presentada l’estiu de 1967, el del màxim esplendor de la contracultura hippy, però posteriorment poc més es pot dir de la banda britànica, tot i que va facturar regularment àlbums fins l’any 1977.

  El rock de caràcter simfònic va tenir importants paral·lelismes amb el rock progressiu, és a dir, per exemple va tenir la seva gran època des dels anys centrals del decenni dels 60 fins al començament del segon lustre dels anys 70, caracteritzant-se per aspectes com el llarg minutatge de les cançons, la tècnica instrumental o els àlbums conceptuals, sent la principal diferència l’important influència rebuda de la música clàssica i l’ús d’instruments simfònics. Moltes de les bandes que van destacar en el prog rock també ho van fer per tant en el gènere simfònic i es poden significar formacions com King Crimson, Nice, Atomic Rooster (foto), Yes, Emerson, Lake & Palmer o Electric Light Orchestra, a les quals en aquest cas es podria sumar el grup Procol Harum, cèlebre pel seu hit “A wither shade of pale”, on l’òrgan protagonista del tema ens porta irremissiblement a la figura barroca de Johan Sebastian Bach, i la presència del conjunt espanyol The Pop Tops, que va adaptar el mú...

  Durant el segon lustre de la dècada dels anys 60, en un fenomen eminentment britànic, va aparèixer el rock progressiu. Les principals característiques del gènere van ser unes cançons d’extens minutatge, unes lletres molt elaborades i algun cop complexes i críptiques, la perícia instrumental dels diferents músics, la confecció d’àlbums de tipus conceptual i la influència rebuda del jazz, motiu de les constants improvisacions, i també del rock psicodèlic. Les principals bandes de rock progressiu van ser King Crimson, Nice, Atomic Rooster, Iron Butterfly (foto), Yes, el supergrup Emerson, Lake & Palmer, Genesis o la formació grega Afrodite Child, liderada per Demis Roussos i Vangelis.  Igualment, l’estil va comptar amb una part més pop i comercial, de la qual cal significar Supertramp i Electric Light Orchestra. L’èxit del també anomenat prog rock es va expandir fins als anys centrals del decenni dels 70, quan van sorgir gèneres antagònics com el pub Rock i el punk rock.

  L’estiu de l’any 1967, el mateix de l’auge del moviment hippy i del rock psicodèlic, The Beatles va presentar l’aclamat, elogiat i històric àlbum conceptual “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, amb una icònica portada, en què apareixien diversos personatges importants, i les lletres de les cançons a la contraportada, una cosa inèdita en aquells temps. En l’obra del conjunt de Liverpool, considerada la millor de la història de la música pop – rock des de diferents mitjans, es troben peces com la que li dona títol, “With a little Help from my friends”, interpretada per Ringo Starr; la psicodèlica “Lucy in the sky with diamonds”, la trista “She’s living home”, l’exòtica “Within you Without you”, “Lovely Rita” o la magnífica “A day in the life”, però, en canvi, es va descartar la inclusió dels temes “Strawberry fields forever” i “Penny lane”, tots dos sorgits poc abans en un single de doble cara A. Tanmateix, en aquella època va morir Brian Epstein, mànager de la banda, i el qu...

  Per a molts experts, el setè àlbum d’estudi de la banda de Liverpool està considerat el seu millor treball, el qual va suposar un pas més del grup britànic, després de l’inicial efectuat amb “Rubber soul”, cap a conceptes més evolucionats, psicodèlics, elaborats i complexos. De “Revolver” cal significar pistes com “Taxman”, “Eleanor Rigby”, “I’m only sleeping”, la balada de Paul McCartney “Here, there and everywhere”, la divertida “Yellow submarine”, que va interpretar Ringo Starr; “Love you to”, una composició de George Harrison de clara influència índia, i “Tomorrow never knows”, una aportació psicodèlica de John Lennon. Seguidament, The Beatles portaria a terme el seu cim creatiu mitjançant l’històric treball “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”.

  Després de la confecció, tant en àlbum com en pel·lícula, de “Help !”, The Beatles va posar punt i final a una etapa brillant i espectacular, però també esgotadora i estressant; va decidir aparcar les gires, centrar-se en els estudis de gravació i iniciar una evolució que el portaria, per exemple, al rock psicodèlic. El primer treball del grup de Liverpool durant aquell període va ser “Rubber soul”, un disc de transició en què encara persistien peces clarament beat com “Nowhere man”, l’ensucrada “Michelle”, “Girl” o la nostàlgica “In my life”, però que anunciava ja nous signes, com n’és exemple “Norwegian wood (the bird has flown)", en què George Harrison usava el sitar, que li havia ensenyat a tocar el músic indi Ravi Shankar.

  Quan a la Gran Bretanya dels anys centrals de la dècada dels 60 hi van aparèixer nous estils com la música psicodèlica o el rock de caràcter progressiu i simfònic, el beat, que havia regnat fins llavors al Regne Unit, va entrar en decadència i només unes poques bandes van poder adaptar-se als nous temps, principalment The Beatles. En aquella evolució del quartet de Liverpool, en una etapa que podríem considerar de transició, el grup va presentar els elogiats àlbums “Rubber soul” i “Revolver”, culminant la reconversió amb l’històric treball conceptual “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, en una època, però, que coincidint amb la mort del seu mànager Brian Epstein, es va iniciar la crisi, fonamentalment per les diferències entre els dos líders de la formació, John Lennon i Paul McCartney.

  En un moment en què la premsa britànica els considerava els millors en els seus respectius instruments, el guitarrista Eric Clapton, exmembre de The Yardbirds i dels Bluesbreakers de John Mayall; el baixista Jack Bruce, que també havia col·laborat amb Mayall i va exercir igualment de cantant, i el bateria Ginger Baker van fundar el supergrup Cream. El trio, que va usar tant el rythm & blues com el rock psicodèlic i va tenir una inqüestionable influència en el hard rock, va editar quatre àlbums d’estudi, destacant “Disraeli gears”, però la suma d’egos i de tant de talent van portar la banda londinenca a una ràpida dissolució, tot i que posteriorment Clapton i Baker es tronarien a trobar en una altre supergrup, aquest d’efímera existència: Blind Faith.

  Representant de l’anomenat so Canterbury, al qual també hi va pertànyer el grup Caravan, Soft Machine va ser fundat a la ciutat meridional del Regne Unit pel bateria i cantant Robert Wyatt, el baixista, guitarrista i cantant Kevin Ayers, el guitarrista Daevid Allen i el teclista Mike Ratledge. En un principi, Soft Machine va ser una formació eminentment psicodèlica, en una època en què va posar la banda sonora a la pel·lícula avantguardista “Blow up”, dirigida per l’italià Michelangelo Antonioni. Posteriorment, el grup de Canterbury va utilitzar també el rock progressiu i el jazz rock, fins que al cap d’uns anys, els dos homes forts de l’associació, Wyatt i Ayers, van decidir deixar-ho estar, en un etapa amb innumerables canvis de personal en què per exemple hi va formar part Andy Summers, futur guitarrista de The Police.

  El debut en gran format del grup britànic Pink Floyd va ser l’àlbum psicodèlic “The piper at the gates of dawn”, un dels treballs més reivindicats de la història de la música pop – rock. En la confecció de l’obra hi va tenir molt de pes el geni surrealista del llavors cantant, guitarrista i líder de la formació: Syd Barrett. El disc, malgrat ser estrany, complex i complicat, va poder situar-se en el numero sis del rànquing del Regne Unit i va ser igualment un èxit a França, gràcies fonamentalment a pistes emblemàtiques com “Astronomie domine”, “Matilda Mother”, “Interstellar overdrive” i “The scarecrow”, a les quals anys més tard es va afegir l’excel·lent cançó “See Emily play”, que prèviament havia sortit com a senzill. Després de la presentació de l’àlbum, Barrett, molt afectat pel consum d’LSD, va ser apartat del grup.

  Pink Floyd va ser fundat a la ciutat de Londres pel cantant i guitarrista Syd Barrett, el baixista Roger Waters, el bateria Nick Mason i el teclista Richard Wright. El quartet va debutar, sota el lideratge de Barrett i en plena efervescència psicodèlica, amb l’aclamat, avantguardista i reivindicat àlbum “The piper at the gates of dawn”. Tanmateix, Barrett, molt afectat pel consum de substàncies al·lucinògenes com l’LSD, va acabar sent apartat del grup britànic i substituït pel cantant i virtuós guitarrista David Gilmour, que va passar, juntament amb Waters,  a comandar la formació britànica, que llavors va iniciar una llarga etapa de transició fins l’esclat progressiu de la històrica obra “The dark side of the moon”.

  La música de caràcter psicodèlic es va caracteritzar per una complexa estructura, unes lletres estranyes i fins i tot críptiques, el llarg minutatge de les cançons, que moltes vegades va superar clarament els clàssics tres minuts d’una peça beat, i la utilització de sons de països exòtics, especialment de l’Índia, sense oblidar la seva relació amb substàncies al·lucinògenes com l’LSD. La psicodèlia va assolir una gran importància a partir de l’any 1966, tant als Estats Units, on el gènere va estar profundament connectat al moviment hippy, com al Regne Unit. A Amèrica va tenir com a màxims exponents The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Big Brother & the Holding Company, Country Joe & the Fish, Quicksilver Messenger Service (foto), The Doors i els reconvertits The Beach Boys i The Byrds, mentre a la Gran Bretanya van destacar bandes com Pink Floyd, Soft Machine, Cream, Procol Harum, Caravan, Jimi Hendrix Experience o els mateixos The Beatles. 

  El Swinging London, per regles generals, es refereix als diferents gèneres que va tenir la capital britànica com a protagonista, és a dir, de l’estil beat fins a la música psicodèlica, passant pel rythm & blues o el moviment mod, tot i que personalment enfoco el corrent més aviat durant els canvis que va experimentar el rock durant els anys centrals de la dècada. Londres ha estat una de les ciutats on s’han fundat o consolidat un major número de bandes de la música pop – rock, destacant en aquella època, pel que fa a les primeres, formacions com The Rolling Stones, The Who, The Kinks, The Yardbirds, The Small Faces, Steampacket, Nice (foto), Pink Floyd, King Crimson o Procol Harum i, entre les segones, grups com The Beatles, Caravan o Soft Machine.

  La capital britànica va ser, des de principis de la dècada dels 60, una ciutat molt activa pel que fa a la música rock, tant pel que respecta a la moda beat, tot i que va tenir el seu principal origen a la localitat de Liverpool, com quant al rythm & blues, tenint en compte que conjunts com The Rolling Stones, The Who, The Kinks, The Yardbirds o The Small Faces hi van ser fundats. Tanmateix, Londres va estar de plena actualitat a partir dels anys centrals del decenni, durant la ruptura musical que hi va tenir lloc al Regne Unit mitjançant gèneres avantguardistes com el rock psicodèlic o el rock progressiu, per posar dos exemples. En aquell període, un dels àlgids de l’anomenat Swinging London, van actuar en diferents locals de la gran urbs, com l’UFO, bandes com Pink Floyd o Soft Machine, en uns concerts en què, enmig d’una densa atmosfera, es podien projectes diapositives, entre d’altres novetats tecnològiques.

  De la mateixa manera que el flower power va marcar un abans i un després en la història de la música popular als Estats Units, per les mateixes dates hi va tenir lloc a Anglaterra una ruptura musical en què, mitjançant gèneres com la música psicodèlica, el rock dur i el rock progressiu i simfònic, va acabar amb la preponderància del beat. Pel que fa al rock psicodèlic, van destacar bandes com Pink Floyd, aleshores comandat pel geni de Syd Barrett (foto), o Soft Machine; quant al rock dur, va ser un estil derivat del blues rock i amb conjunts estel·lars com Led Zeppelin o Deep Purple, i pel que respecta al rock de caràcter progressiu i simfònic, cal significar grups com King Crimson, Yes, Nice o Procol Harum, que igualment va fer ús de la psicodèlia. Algunes formacions beat, com The Beatles, van saber adaptar-se al nous temps, però moltes altres o van caure en decadència o fins i tot van desaparèixer.

John Phillips, compositor de l’himne hippy “San Francisco” i organitzador del Festival de Monterey, va formar amb la seva parella sentimental Michelle Phillips, Cass Elliot i Pete Doherty el quartet The Mamas & the Papas, la part més festiva, pop i alegre del flower power i grup caracteritzat per unes magnífiques i sincronitzades veus. John va gravar per a la formació dos clàssics de la contracultura hippy, com van ser els casos de “California dreamin’” i “Monday Monday”, inclosos en el seu àlbum inicial, però a poc a poc va anar perdent força fins a arribar la separació, període en què tant el líder de l’associació com Elliot, que moriria poc després, van tenir modestes experiències en solitari.  

  El festival celebrat a la petita illa de Wight, al sud d’Anglaterra, va suposar un altre dels símbols del flower power, constant de tres edicions durant la seva era clàssica, entre 1968 i 1970. L’esdeveniment va inspirar la popular cançó “Wight is Wight”, un tema que idealitzava de forma una mica ensucrada la contracultura hippy. A Wight hi van haver sobretot dos certàmens que cal recordar abans de l’inaugural, en què per exemple van tocar Jefferson Airplane, Fairport Convention, The Move o T Rex: el de l’any 1969, que va tenir a Bob Dylan com a gran estrella, en un any en què es va negar a actuar al festival de Woodstock per considerar-lo massa comercial, i el de 1970, en el qual van actuar solistes com Joni Mitchel, que va obrir el certamen; Joan Báez, Miles Davis, Donovan, Leonard Cohen, John Sebastian, Richie Havens, Sly Stone o   Jimi Hendrix i grups com The Who, The Doors, Ten Years After, The Moody Blues, Jethro Tull, Emerson, Lake & Palmer o Supertramp.

  L’agost de 1969 es va celebrar a la localitat de Woodstock, situada a l’estat de Nova York, el que segurament ha representat el festival a l’aire lliure més popular de la història, doncs a l’esdeveniment es van reunir més o menys mig milió de persones, havent els organitzadors de deixar entrar gratis a molts espectadors, fet que va convertir l’acte en un autèntic caos. A Woodstock, que va sortir en disc i com a documental cinematogràfic, es van donar cita solistes com Richie Havens, que va obrir el certamen; Joan Báez, John Sebastian, Janis Joplin, Joe Cocker,   el music indi Ravi Shankar o Jimi Hendrix, que va oferir el darrer concert, i també bandes com The Grateful Dead, Jefferson Airplane, Country Joe & the Fish, Creedence Clearwater Revival, The Incredible String Band, Sly & the Family Stone, The Who, Ten Years After, Crosby, Stills, Nash & Young, Sha Na Na o Santana. Tot i que Woodstock està considerat un dels moments àlgids de la contracultura hippy, el ...

  Quan Paul Simon i Art Garfunkel van presentar l’àlbum “Bridge over troubled water”, el duo estava plenament consolidat, essencialment arran d’haver posat la banda sonora al film “El graduat”, dirigit per Mike Nichols i protagonitzat per un jove Dustin Hoffmann i Anne Bancroft, aconseguint especial rellevància el tema “Mrs. Robinson”. L’obra analitzada compta amb pistes tan emblemàtiques com la que li dona títol, “The boxer”, “Cecilia”, “El cóndor pasa”, una clara mostra de world music, que tant usaria Simon el solitari, i la versió de la cançó “Bye bye love”, dels seus ídols Everly Brothers. Tanmateix, malgrat l’enorme èxit, Simon i Garfunkel van decidir separar-se després del disc i continuar amb projectes personals.