LA MÚSICA ROCK PAS A PAS

  El duo integrat per Paul Simon i Art Garfunkel no es pot considerar una associació plenament hippy, però va tenir el seu període àlgid durant l’època marcada pel flower power. Sorgit al bohemi barri novaiorquès de Greenwich Village, al districte de Manhattan, van patir una primera dissolució arran de l’escàs èxit que va tenir el tema “The sounds of silenci”. Tanmateix, una nova versió de la peça per part de Simon, més rítmica i mitjançant un folk més proper al pop, el duet va triomfar plenament i es va consolidar amb els treballs “Parsley, sage, rosemary and thyme”, “Bookends” i la banda sonora de la pel·lícula “El Graduat”. El seu moment àlgid va tenir lloc amb la històrica obra “Bridge over troubled water”, però ho van decidir deixar estar quan es trobaven en el seu pic de fama i popularitat. Posteriorment, Simon va tenir una carrera extraordinària i Garfunkel una trajectòria més modesta, amb aparicions com a actor a diferents films i, uns anys més tard, es reunirien de maner...

  Cantant i compositor d’origen escocès, en un principi va ser nomenat el Dylan britànic, però Donovan tenia llavors unes característiques molt diferents del cantautor nord-americà, en un període en què va aconseguir una important celebritat gràcies a cançons com “Catch the Wind”, “Colours” o “Universal soldier”. Posteriorment, Donovan es va unir amb entusiasme a la contracultura hippy i es va convertir en un dels grans protagonistes del moviment del flower power, en una època en què va editar el seu àlbum més transcendental, “Sunshine Superman”, a més de treballs com “Mellow Yellow”, “A gift from a flower to a garden”, “The hurdy gurdy man” o “Barabajagal”.

  Una vegada havia abandonat la formació The Big Brother & the Holding Company, Janis Joplin va editar l’obra “I got dem ol’ Kozmic blues again mama !”, en un període en què ja estava considerada una de les indiscutibles protagonistes del flower power i també una de les grans veus de la música popular en línies generals. Tanmateix, malgrat l’èxit que va aconseguir, els nombrosos seguidors que es presentaven als seus concerts i el caràcter d’estrella que tenia, la cantant texana passava per una època anímica molt inestable i delicada i va trobar la mort arran d’una sobredosi. Pocs dies més tard de la seva desaparició, va aparèixer l’àlbum “Pearl”, número u als Estats Units i treball que conté cançons històriques com l’enèrgica “Cry baby !”, “A woman left lonely”, “Mercedes Benz” i “Me and Bobby McGee”, una peça del cantant, compositor i actor Kris Kristofferson.

  El segon àlbum dels dos que la cantant Janis Joplin va gravar amb la banda hippy i psicodèlica The Big Brother & the Holding Company, després d’un treball inicial que va portar el nom del grup,   va ser “Cheap thrills”, que va arribar al número u de les llistes nord-americanes. Entre les pistes del treball, cal significar temes com “Ball and chain”, el clàssic “Summertime”, de George Gershwin, i de manera molt especial l’extraordinària peça “Piece of my heart”. Posteriorment, Joplin, en un període en què el seu estat anímic s’anava deteriorant de manera preocupant i s'incrementaven les seves addicions a l’alcohol i les drogues, va deixar la banda per començar una nova i curta etapa.

  Arribada a la hippy i moderna Califòrnia, procedent de la conservadora Texas, Janis Joplin es va convertir en la vocalista del grup psicodèlic The Big Brother & the Holding Company, que van completar els guitarristes Sam Andrew i James Gurley, el baixista Peter Albin i el bateria Dave Getz. La banda es va presentar al festival de Monterey, on Joplin va efectuar una memorable actuació, i, després d’un primer treball de títol homònim no massa transcendent, va gravar l’històric àlbum “Chip thrills”. Posteriorment, mentre l’estat anímic de la cantant texana s’anava deteriorant greument, Janis va abandonar la formació i va presentar el disc “I got dem ol’ Kozmic blues again mama !” i, arran de tenir importants addicions, tant a l’alcohol com a les drogues, va trobar la mort per una sobredosi, deixant com a pòstum el treball “Pearl”.

  Per acabar amb una extraordinària i històrica trilogia d’àlbums, el trio Experience va editar l’obra “Electric ladyland”, que va aconseguir enfilar-se fins al número u del rànquing de Billboard i el número sis de les llistes del Regne Unit. Després de la confecció del treball, que conté temes com "Have you ever been (electric ladyland)”, “Voodoo chile” o “All along the watchtower”, el cover d’un tema de Bob Dylan,   Jimi Hendrix va deixar Experience i es va fer acompanyar pel grup Band of Gypsis, en un període en què el seu estat mental es va anar deteriorant de manera alarmant, fins a trobar la mort arran de consumir un excés de barbitútics.

  El segon àlbum del trio format pel guitarrista nord-americà Jimi Hendrix i els britànics Noel Redding i Mitch Mitchel, baix i bateria respectivament, va seguir l’estela del seu predecessor “Are you experienced ?” i va suposar un important èxit, tant pel que fa a la crítica com quant al públic. El treball, que va assolir el número tres a les llistes dels Estats Units i el cinc al rànquing britànic, conté peces com “Spanish castle magic”, “Castels made of sand”, “Bold as love” i la magnífica “Little wing”, potser la cançó més bella mai escrita per Hendrix i que uns anys més tard versionaria un altre gran guitarrista, Eric Clapton, en l’únic àlbum que va editar el seu grup Derek & the Dominos.

  El trio Experience, format pel cantant i guitarrista Jimi Hendrix, el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel, va debutar amb l’aclamat àlbum “Are you experienced ?”, que malgrat no ser un treball senzill d’assimilar per al gran públic, es va vendre força bé i va arribar al número dos del rànquing britànic i al cinc de les llistes nord-americanes En l’obra de debut del magnífic guitarrista de Seattle, tenint en compte tant l’edició britànica com la realitzada als Estats Units, hi sobresurten pistes com “Foxy lady”, “Manic depression”, “Fire”, la que li dona títol, “Purple haze” i la bella “The Wind cries Mary”, tot i que posteriorment es va afegir al disc el tema “Hey Joe !”, de Billy Roberts, que a l'inici només havia estat editat com a single.

  En un període en què el genial guitarrista de Seattle actuava en un dels locals del Greenwich Village de Nova York, Jimi Hendrix va ser descobert pel baixista de The Animals Chas Chandler, qui es va convertir en el seu mànager i se’l va endur a Anglaterra, per formar amb el baixista Noel Redding i el bateria Mitch Mitchel el trio Experience. El grup va confeccionar una aclamada, elogiada i històrica trilogia d’àlbums, “Are you experienced ?”, “Axis: bold as love” i “Electric ladyland”, període en què Hendrix era reconegut com el millor i més espectacular guitarrista de la música popular. Tanmateix, l’estat anímic del músic nord-americà era força delicat i, una vegada ja havia deixat Experience per ser acompanyat de la formació Band of Gypsis, i d’haver actuat als festivals de Woodstock, el qual va tancar amb una delirant versió de l’himne dels Estats Units, i el de l’Illa de Wight, va trobar la mort arran de consumir un excés de barbitúrics. 

  Posteriorment al gran èxit que va suposar “Surrealistic Pillow”, el sextet californià Jefferson Airplane va editar les obres “After Bathing at baxter’s” i "Crown of creation”, per arribar seguidament a una altre dels seus punts àlgids, el treball “Volunteers”, que no obstant no va poder assolir el top 10 de les llistes de Billboard. Sorgit el disc l’any 1969, el mateix de la celebració del mític festival de Woodstock, al qual va actuar, el grup nord-americà va gravar un magnífic àlbum en què hi destaca la rockera peça que li dona títol, que tanca l’edició i amb evidents referències a la Guerra del Vietnam, a més de cançons com “We can be together”, “Good Shepherd”, “Wooden ships” o “Meadowlands”.

  Va ser el segon àlbum del grup californià i el primer portat a terme per la seva formació clàssica, formada per Grace Slick, Paul Kantner, Marty Balin, Jorma Kaukkonen, Jack Casidy i Spencer Dryden. El treball és un dels indiscutibles clàssics de la contracultura hippy i va arribar al número tres de les llistes nord-americanes. A “Surralistic Pillow” hi destaquen fonamentalment dues peces, “Somebody to love”, la qual Slick havia gravat en la seva anterior banda, i l’himne del rock psicodèlic “White rabbit”, també compost per la cantant i basat en el conte de Lewis Carrol “Alícia al país de les meravelles”, però cal significar també pistes com “She has funny cars”, “my best friend”, “Today”, la folk “Comin’ back to me” i “Embryonic journey”.

  La formació clàssica de Jefferson Airplane va ser composta pels seus tres líders, la vocalista Grace Slick, que havia substituït la inicial Signe Toly Anderson, i els cantants i guitarristes Paul Kantner, parella sentimental d’Slick, i Marty Balin, que van estar acompanyats del també guitarrista Jorma Kaukkonen, el baixista Jack Casidy i el bateria Spencer Dryden. El sextet californià, que va usar tant el folk rock com la música psicodèlica, va passar a la història pel magnífic i històric treball “Surrealistic Pillow”, on es troba l’himne psicodèlic “White rabbit”, i va continuar com una de les principals bandes hippys gràcies a les obres “After Bathing at baxter’s”, “Crown of creation” i i “Volunteers”, un altre moment àlgid, després del qual es va iniciar la crisi, període en què Kaukkonen i Casidy van formar el grup de blues rock Hot Tuna i Jefferson Airplane va passar a denominar-se Jefferson Starship i més tard simplement Starship.

  El grup nord-americà va ser format a San Francisco pel seu cantant, guitarrista i líder Jerry García, el guitarrista Bob Weir, el baixista Phil Lesh, el bateria Bill Kreutzmann i l’organista Ron McKernan. La banda californiana es va caracteritzar per uns espectaculars i vibrants concerts en directe, en què les improvisacions eren constants, i una legió de fans que el seguien a tot arreu. The Grateful Dead, però, no va poder reflectir en els estudis de gravació la seva energia escènica en els directes i els seus primers treballs no van ser massa ben rebuts per la crítica, tot i que àlbums com “American Beauty” van obtenir finalment el beneplàcit dels mitjans de comunicació. Els components de la formació nord-americana, que va usar a bastament el rock psicodèlic, mostrant una gran autenticitat, van seguir habitant amb les seves famílies i amistats en comunes posteriorment a la crisi de la contracultura hippy.

  La contracultura del flower power va aparèixer a la ciutat de San Francisco l’any 1967 i va marcar clarament el món de la música rock fins a l’arribada del decenni dels anys 70, però l’estiu de 1967 va ser el de l’auge del moviment hippy, el qual és recordat com el de la pau i l’amor. Tal com es va explicar en el capítol anterior d’aquesta història del rock, el cèlebre estiu es va iniciar simbòlicament amb el festival celebrat a la localitat californiana de Monterey, en una època en què, per exemple, es van editar títols emblemàtics com el de l’himne simfònic “A wither shade of pale”, del conjunt britànic Procol Harum, o històrics àlbums com “Sgt. Pepper’s lonely hearts club band”, d’uns psicodèlics The Beatles; “Are you experienced”, el debut de Jimi Hendrix Experience, o “The piper at the gates of dawn”, l’únic treball dels Pink Floyd liderats per Syd Barrett.

  John Phillips, cantant, compositor i líder del quartet The Mamas & the Papas, qui havia escrit també l’himne hippy “San Francisco”, interpretat per Scott McKenzie, va ser l’organitzador del festival de Monterey, localitat californiana situada al sud de San Francisco. L’esdeveniment va obrir de forma simbòlica, el juny de 1967, l’anomenat estiu de la pau i l’amor, el període d’auge tant de la contracultura del flower power com del rock psicodèlic, i en el certamen hi van actuar solistes com el rei del soul Otis Redding i el músic indi Ravi Shankar i bandes com els mateixos The Mamas & the Papas, The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Who, Jimi Hendrix Experience o The Big Brother & the Holding Company, amb una recordada, històrica, enèrgica i extraordinària actuació de la seva cantant Janis Joplin.  

  La ciutat situada al nord de l’estat de Califòrnia va ser el bressol de la contracultura hippy i la seu on es van formar emblemàtiques bandes del moviment com The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Mamas & the Papas, The Big Brother & the Holding Company i l’associació de rock llatí Santana. Tanmateix, San Francisco, en què cal destacar el xamfrà format pels carrers Haight i Ashbury, on es trobaven els representants tant de la cultura Beatnik com del corrent del   flower power, no ha tornat a convertir-se en una urbs intensament activa pel que fa als diferents períodes de la música pop – rock una vegada, als albors de la dècada dels 70 del segle XX, el moviment hippy va començar a declinar.

  L’any 1966 va aparèixer a la ciutat californiana de San Francisco el moviment hippy, conegut també com a flower power, que es va caracteritzar pels cabells llargs, la simbologia de les flors, l’ús de la música psicodèlica, el consum de substàncies al·lucinògenes com l’LSD, la defensa de l’amor i la pau, fet que va portar a una intensa oposició a la Guerra del Vietnam, o l’organització de festivals a l’aire lliure, com els de Monterey i Woodstock, als estats nord-americans de Califòrnia i Nova York respectivament, o el de l’illa de Wight, al Regne Unit. El flower power es va expandir per la resta de Califòrnia i els Estats Units, la Gran Bretanya i l’Europa Continental i fins i tot a l’Espanya franquista. El corrent, que va tenir el seu període àlgid durant l’estiu de 1967, el de la pau i l’amor, i va començar a declinar amb l’arribada del decenni dels 70, va comptar amb solistes com Donovan i bandes com The Grateful Dead, Jefferson Airplane, The Mamas & the Papas, Country J...

  El cantant, guitarrista i compositor Steve Marriott, el baixista i també compositor Ronnie Lane, el bateria Kenney Jones i el teclista Ian McLagan van fundar a Londres el grup The Small Faces, per a molts experts i analistes la banda més autèntica, genuïna i fidel a l’estil, les característiques   i l’estètica del corrent mod. Després de proporcionar hits com el magnífic “All or nothing” i de presentar àlbums com el recopilatori “From the beginning” o l’òpera rock “Ogden’s nut gone flake”, el conjunt britànic es va separar, moment en què Marriott va formar la banda de blues rock Humble Pie, amb un joveníssim Peter Frampton de guitarrista, i Lane, Jones i McLagan van fundar Faces, amb Rod Stewart de vocalista i el futur stone Ron Wood a la guitarra.

  Després de la confecció de “Face to face”, el grup londinenc va editar el que per a molts experts ha estat la seva millor obra de tota la seva llarga i prolífica trajectòria, “Something else by the Kinks”, que no obstant no va poder superar un discret número 35 del rànquing del Regne Unit. En el treball, el cinquè d’estudi de la banda anglesa, hi prenen part cançons com “David Watts”, que més o menys una dècada més tard versionaria el trio mod The Jam; "Death of a clown”, “Two sisters”, “Harry rag”, “Situation vacant”, “Love me till the sun shines”, l’esplèndida “Afternoon tea” i la famosa “Waterloo sunset”. Posteriorment, Ray Davies se centraria en obres temàtiques o òperes rock, com en són mostra els discs “The Kinks are the Village green preservation society” i “Arthur (or the decline and fall of the British empire)”, gravades abans de “Lola versus powerman and the moneygoround, part one”, que tancaria l’època clàssica del conjunt anglès.