Entradas

FACE TO FACE

Imagen
  Després de la confecció dels treballs “Kinks”, “Kinda Kinks” i “The Kink Kontroversy”, tots ells emmarcats en el període d’auge mod a la Gran Bretanya, The Kinks va editar un dels seus àlbums clàssics, també en línies generals del pop – rock britànic dels anys 60,  “Face to face”, el qual es va situar en el número 12 de les llistes del Regne Unit. Entre les pistes que formen part del disc, que paradoxalment va ser fins llavors la seva primera obra de llarga durada que no es va col·locar en el top 10 del rànquing britànic, cal destacar-ne “Party lane”, “Rosy won’t you please come home”, “Dandy”, “Too much on my mind”, “Rainy day in june”, “A house in the country”, “Fancy” o la cèlebre “Sunny Afternoon”. Totes les cançons del vinil van ser compostes per Ray Davies, excepte la peça que obre el treball, "Party lane”, confeccionada per Dave Davies. 

THE KINKS (ELS INICIS)

Imagen
  Els germans Ray Davies, cantant, guitarra rítmica i compositor, i Dave Davis, guitarra solista i ocasional vocalista, van fundar amb el baixista Pete Quaife i el bateria Mick Avory el quartet The Kinks, que durant la seva etapa inicial va facturar hits com l’himne generacional “You really got me”, “All day and all of the night” i “Tired of Waiting for you”. Seguidament, Ray es va convertir en un irònic, sarcàstic i satíric cronista de la societat conservadora britànica, fet que va quedar ben reflectit en la peça “A well respected man”,   i va adoptar en algunes de les seves cançons un estil de music hall, com en són exemple els temes   “Sunny afternnon” i “Waterloo sunset”, en una època en què el grup londinenc va editar els que segurament han estat els millors àlbums de la seva trajectòria: “Face to face” i “Something else by the Kinks”.

THE WHO SELL OUT

Imagen
  Després de debutar amb “The Who sings my generation” i consolidar-se amb “The quick one”, el quartet anglès va tancar la seva primera etapa, la que va coincidir amb el període d’auge del moviment mod, amb l’obra “The Who sell out”. El tercer àlbum d’estudi de The Who es basa en un simulacre de ràdio pirata on es van alternant les cançons del treball, entre les quals cal significar “Armenia city in the sky”, “Mary Anne with the shaky hand”, “Tattoo” i “I can see for miles”, totes elles amb la signatura de Pete Townshend. Després de “The Who sell out”, el grup britànic iniciaria una nova etapa mitjançant la primera òpera rock composta per Townshend: la cèlebre “Tommy”.

THE WHO SINGS MY GENERATION

Imagen
  L’any 1965, el llegendari quartet The Who va debutar en gran format amb l’àlbum “The Who sings my generation”, el qual es va enfilar fins el número cinc de les llistes del Regne Unit i la història l’ha deixat com un dels inqüestionables clàssics de la música britànica de la dècada dels 60. En el treball va destacar evidentment, per sobre de les altres pistes, la peça “My generation”, un cançó amb categoria tant d’himne mod com de caràcter generacional, sent igualment significatius altres temes com “A legal matter” i l’esplèndida i beat “The kids are alright”, sense oblidar tres covers de bluesmen, un de Bo Diddley, “I’m a man”, i dos de James Brown, “I don’t mind” i “Please, Please, Please”, aquest també amb la signatura de Johnny Terry.

THE WHO (L’AUGE MOD)

Imagen
  El quartet The Who va ser integrat pel seu compositor i guitarrista Pete Townshend, el cantant Roger Daltrey, el baixista John Entwhistle i el bateria Keith Moon, formació que es va mantenir inalterable fins a la mort de l’últim. Tot i que no es va tractar del grup més autèntic i genuí del moviment mod, la banda londinenca en va acabar sent el conjunt més famós i popular. Durant la seva primera etapa, la que va coincidir amb l’apogeu del corrent mod, The Who va debutar en gran format amb l’àlbum “The Who sings my generation”, amb la inclusió de l’himne generacional del mateix títol; i seguidament va editar “A quick one” i “The Who sell out”, en una època en què Townshend es va convertir en un prestigiós compositor, a l’altura de John   Lennon, Paul McCartney, Mick Jagger, Keith Richard i Ray Davies, i la formació britànica es va erigir possiblement en la més gran del Regne Unit, només per darrere de les mítiques bandes The Beatles i The Rolling Stones, sent partícip en la ...

BRIGHTON

Imagen
  Ciutat situada a la costa meridional del Regne Unit, al comtat d’East Sussex, compta amb uns 155.000 habitants i es troba ubicada a un 75 quilòmetres de Londres. Pel que fa al món de la música pop – rock, Brighton va ser, juntament amb la capital britànica, la localitat on va arrelar de manera més clara el moviment mod, que va comptar amb una època àlgida durant el decenni dels anys 60 del segle XX, en què, com es pot apreciar en el film “Quadrophenia”, dirigit per Franc Roddam sobre l'òpera rock de The Who, hi van tenir lloc durs enfrontaments a les seves platges amb el col·lectiu rocker.  

EL MOVIMENT MOD

Imagen
  El corrent mod, que va tenir un enorme èxit al Regne Unit durant la dècada dels 60, es va caracteritzar per l’ús del rythm & blues, una vestimenta sofisticada i elegant, el consum d'anfetamines, la conducció de motos scooter, generalment de la marca italiana Lambretta, i els enfrontaments als rockers, sent cèlebres els que van tenir lloc a la ciutat meridional de Brighton. Tot i que el grup més popular del moviment va ser The Who, el quartet londinenc s’hi va unir més per inèrcia que no pas per autenticitat, sent en aquest cas més remarcables els casos dels inicials The Kinks, The Small Faces o Steampacket (foto), que va tenir un joveníssim Rod Stewart de vocalista i també la presència de la diva del swinging London Julie Driscoll. A finals del decenni dels 70, la moda va tenir un intens revival, en un període en que va destacar especialment el trio The Jam, sense oblidar una gran influència en el brit pop dels anys 90.